Joan Brossa i el Vent

JOAN BROSSA (Barcelona 1919-1998)

Poeta en el més ampli sentit del mot, escriví poesia en estrofes tradicionals, poesia quotidiana (també anomenada antipoesia, per la seva temàtica i forma prosaica), proses, teatre i guions de cinema. També experimentà en poesia visual, objectes, instal·lacions i poemes corporis. Per a Brossa no existiren els gèneres ni les fronteres entre les arts.

Començà la seva trajectòria durant els anys quaranta, de la mà de J.V. Foix, Joan Miró i Joan Prats. Fou cofundador de les revistes Algol (1947) i Dau al Set (1948) i col·laborà assíduament amb artistes. Malgrat una intensa activitat desplegada des dels seus inicis, no fou fins a l’any 1970 quan començà a ser conegut des del punt de vista literari gràcies a la publicació de Poesia Rasa i fins al 1986 gràcies a la primera exposició antològica a la Fundació Miró, Joan Brossa o les paraules són les coses. A partir d’aquest moment Brossa s’imposà com una de les figures cabdals de la literatura i art catalans contemporanis.

Brossa i Cuervo, Joan (Barcelona 1919-1998)

Per Glòria Bordons

Poeta en el més ampli sentit del mot, escriví poesia en estrofes tradicionals (sonets, odes sàfiques, sextines, romanços, etc.), poesia quotidiana (també anomenada antipoesia, per la seva temàtica i forma prosaica), proses circumstancials (recollides a Vivàrium, 1972, i Anafil, 1987) i poètiques, teatre, guions de cinema, poesia visual i poesia objectual. Per a Brossa no existiren els gèneres ni les fronteres entre les arts. Començà a escriure ocasionalment durant la guerra civil, però fou mentre feia el servei militar a Salamanca que es llençà a l'experiència d’escriure imatges hipnagògiques. Ja a Barcelona, conegué J.V. Foix l’any 1941 i, després, Joan Miró i Joan Prats. Gràcies als consells d'aquests, els seus primers llibres, La bola i l'escarabat (1941-43) o Fogall de sonets (1943-48), guanyaren en elaboració i retòrica, sense renunciar a les tècniques més estrictament surrealistes. En la mateixa línia neosurrealista, escriví Romancets del Dragolí (1948) i començà la seva trajectòria teatral, segurament per la necessitat d’introduir acció i moviment als poemes. L’any 1947 participà en la realització de la revista Algol, llavor del que seria Dau al Set, els fundadors de la qual foren Joan Brossa, Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Joan Ponç, Arnau Puig i Joan Josep Tharrats. Durant aquesta època també escriví proses com el recull Proses de Carnavalla Carnaval escampat o la invasió desfeta (1949). A partir de l’any 1950, la poesia de Brossa experimentà un tomb (1949) o la pseudonovel· cap al compromís social, en part gràcies a la coneixença del poeta brasiler Joâo Cabral de Melo. Em va fer Joan Brossa de 1950 representa un trencament formal i temàtic profund (la realitat retratada amb un llenguatge prosaic). Aquest interès político-social també el manifestà Brossa en odes, sonets i obres de teatre d'una estructura més tradicional (Des d'un got d'aigua fins al petroli -1950-, Catalunya i selva -1953- o El pedestal són les sabates -1955-, entre els llibres de poesia, i Cortina de muralles -1951-, Els beneficis de la nació -1958- o Or i sal -1959-, entre els de teatre). Al costat, però, hi hagué un interès conceptual, que desenvolupà especialment a partir dels anys seixanta (Poemes civils -1960-, El saltamartí -1963-, etc.). A més, paral·lelament, inicià experiències de poesia visual i objectual, que l’aconduirien cap al món de la plàstica. Les seves col·laboracions amb artistes són abundants: El pa a la barca (1963), Novel·la (1965), Frègoli (1965) , etc., amb Antoni Tàpies; Oda a Joan Miró (1973) i Tres Joans (1978), amb Joan Miró; Cartipàs (1974) i La cabaletaTal i tant (1983), amb Frederic Amat; El bosc a casa (1990) amb Perejaume; Brossa i Chillida a peu pel llibre (1995), amb Chillida, etc. En el camp teatral, els anys seixanta representaren la intensificació d'accions-espectacle o altres gèneres parateatrals, com els monòlegs de transformació o els ballets i concerts, on destaquen les col·laboracions amb Josep M. Mestres Quadreny i Carles Santos (Suite bufa de 1966 o Concert irregular de 1968). D’altra banda, a partir de la sorpresa que va suposar en el moment de la seva publicació Poesia Rasa (1970) (selecció de llibres escrits des de 1943, continuada a Poemes de seny i cabell -1977- i Rua de llibres - 1980-) i els sis volums de Poesia escènica (entre 1973 i 1983) Brossa s’anà imposant com una de les figures cabdals de la literatura catalana contemporània, alhora que començava a ser reconegut internacionalment com a artista plàstic. Des de la primera exposició antològica a la Fundació Miró, Joan Brossa o les paraules són les coses (1986), les exposicions i la confecció d'objectes es convertiren en una constant per al poeta. A més, les seves peces han arribat al carrer, mitjançant els anomenats poemes corporis, com el Poema visual transitable al Velòdrom de la Vall d'Hebron (1984) o Bàrcino, a la plaça de la catedral, a Barcelona (1994), entre molts d’altres. De tota manera, la dedicació a la plàstica no interrompé la producció literària. Paral·lelament als poemes escènics, visuals i objectes, Brossa no deixà de practicar el poema curt de caràcter lúdic, breu i sorprenent (Els entra-i-surts del poeta. Roda de llibres 1969-75). I en la dècada dels setanta començà a desenvolupar un nou gènere poètic, la sextina, forma medieval amb la qual experimentà fins als límits (els seus llibres de sextines són recollits a Viatge per la sextina 1987). En els seus últims llibres, es constata una continguda i emotiva reflexió sobre la vida i la mort, plena de digressions i serenitat (Passat festes 1995, La clau a la bocaSumari astral, 1999).

Bibliografia

BORDONS, Glòria (1988): Introducció a la poesia de Joan Brossa, Barcelona: Ed.62 (Llibres a l'abast, núm.235).

BORDONS,Glòria (1990): "Els entra-i-surts del poeta. Roda de llibres (1969-75) de Joan Brossa", Reduccions, núm.48: pp.35-57.

Brossa 1941-1991 (1991), Madrid: Museo nacional Centro de Arte Reina Sofía, Ministerio de Cultura (textos de V.Combalia, J. Cabral de Melo i P.Gimferrer, biografia de P.Palomer i bibliografia de G.Bordons).

CABRAL DE MELO, Joâo (1951), pròleg a Em va fer Joan Brossa de Joan Brossa, Barcelona: Ed. Cobalto (reproduït al catàleg de Madrid, 1991).

COCA, Jordi (1992): Joan Brossa. Oblidar i caminar, Barcelona: Edicions de la Magrana (L'Esparver Llegir, núm.42).

GIMFERRER, Pere (1973). "Poesia Rasa de Joan Brossa", Guia de la literatura catalana contemporània, Barcelona: Ed.62.

Joan Brossa o les paraules són les coses (1986), Barcelona: Fundació Miró (presentació de R. M. Malet, estudi de M. Ll. Borràs i biografia i bibliografia a càrrec de P. Palomer).

ROMEU,Josep (1981): epíleg a Vint-i-set sextines i un sonet, Barcelona: Ed.62 (Els llibres de l'Escorpí, Poesia núm. 70).

SACRISTAN, Manuel (1970): pròleg a Poesia Rasa de Joan Brossa, Barcelona: Ed. Ariel (reproduït a Poesia Rasa I, Barcelona: Ed.62, 1990).

TERRY, Arthur (1977): pròleg a Poemes de seny i cabell de Joan Brossa, Barcelona: Ed. Ariel (reproduït a Quatre poetes catalans. Barcelona: Ed.62, 1991).

VALLÉS, Isidre (1996): Joan Brossa: les sabates són més que un pedestal, Barcelona: Editorial Alta Fulla.

(Imatges i textos reproduits amb l'autorització de Pepa Llopis i la Fundació Joan Brossa)